L'Illa de Cabrera a les Balears va ser utilitzada com a camp de concentració durant la Guerra Civil espanyola des de 1936 fins a 1939. Aquesta illa va ser destinada a albergar als presoners republicans que eren considerats una amenaça per al nou règim franquista.

En els primers mesos, milers de presos polítics i presoners de guerra van ser internats a l'illa, on les condicions de vida eren extremadament dures. Els presos eren sotmesos a treballs forçats, privats dels seus drets i sofrien càstigs i maltractaments. A més, la falta d'aliments, aigua i medicines causava moltes malalties i una alta taxa de mortalitat. L'illa estava aïllada i resultava difícil escapar d'ella, encara que alguns presoners van aconseguir escapolir-se. També es van produir motins i protestes.

El que passà en el microcosmos de Cabrera l’estiu del 1936 fou una representació a petita escala del que es viuria a la resta del país. Situada a tretze quilòmetres i mig del sud de Mallorca, l’illa, de 16 km2, és la major de les denou illes que formen l’arxipèlag, convertit el 1991 en el primer parc maritimoterrestre de l’Estat. El 1915, en el marc de la I Guerra Mundial, havia estat expropiada per l’Estat a la família Feliu.

El 1920 el Ministeri de Guerra accedí a arrendar-la per fer-ne l’explotació agrícola i pecuària. La subhasta fou adjudicada a Damià Suñer Mascaró, de Manacor, que s’instal·là a l’illa en companyia la seva dona montuïrera, Jerònia Mas, amb qui tindria cinc fills. Des del 1933 tindrien l’ajuda d’una serventa, Teresa Vicens, que s’hi endugué els seus quatre fills.